L'espàrrec de Gavà, producte de qualitat

De l'origen a la varietat pròpia

Els espàrrecs que es cultiven a Gavà, com totes les varietats d'espàrrecs conegudes, provenen d'Holanda. L'adaptació al nostre clima, sòl i cultiu dóna lloc a una varietat pròpia. Són els que anomenem espàrrecs del país.
La raó per la qual es va desenvolupar amb tant d'èxit a lesSsorres de Gavà i no a la resta del delta del Llobregat és fàcil d'explicar. Es tracta d'una planta que necessita terres sorrenques i humitat en el subsòl. A Gavà, l'extensió de sorres és força gran. Les condicions del terreny eren, doncs, ideals i els pagesos ho van saber aprofitar i fer-ne un cultiu amb potencial econòmic.
La varietat de Gavà ha desenvolupat una planta més longeva, de 12 a 15 anys, i dóna un fruit més prim, un punt més amarg i més saborós.


Mètode de cultiu

Les llavors s'obtenen de les plantes de 3 o 4 anys que han destacat per la quantitat i qualitat dels espàrrecs que han produït. La sembra s'acostuma a fer entre febrer i març, i en un any o dos ja s'obté el planter d'arrels o motes.
Per procedir a plantar-lo es prepara el terreny, es neteja i s'adoba. S'obren solcs d'uns 30 o 40 centímetres de fondària, a 6 o 7 metres l'un de l'altre, i es col·loquen les motes a una distància d'un pam o dos les unes de les altres. Es cobreixen de terra (entre 20 i 30 cm), es deixen uns dos anys i es netegen periòdicament d'herbes parasitàries.
De la primavera a la tardor, la planta va arrelant i creixent en tiges aèries que arriben fins als 50 o 60 cm d'alçada. Quan arriba l'hivern, la part aèria de la planta s'asseca, moment en què es neteja i es comença a donar forma als cavallons que es deixen preparats per a l'aparició dels espàrrecs.

L'eliminació de les parts seques -els feixucs- s'ha de fer amb especial cura l'any de la collita per afavorir la sortida dels turions i evitar molèsties en el moment de collir-los. Aquests mateixos feixucs, secs i tallats, serveixen per protegir els marges del vent de ponent amb la finalitat que no s'endugui la sorra.
Els espàrrecs, tapats de terra, pugnen per sortir a la superfície cercant la llum solar, s'estiren i s'engreixen. És precisament la manca de llum solar la que els manté de color blanc, però en el moment que els toca, adquireixen una coloració verda o morada.
En els darrers anys s'ha començat a fer servir una nova tècnica que en altres llocs com ara França o Navarra s'utilitza des de fa temps. Consisteix a cobrir les esparregueres amb plàstics foscos muntats sobre arcs metàl·lics. Aquest material evita que creixi l'herba a les esparregueres, proporciona més escalfor als conreus i l'espàrrec surt completament blanc, la varietat més preuada.


La collita

Es pot començar a collir els espàrrecs a partir del tercer any, però amb prudència per no esgotar la planta, encara jove. Serà a partir del quart any quan s'inicia la collita regular.
Aquesta collita comença el mes de març i es troba en plena temporada d'abril a juny, encara que si fa fred es pot endarrerir. La collita de l'espàrrec és un procés totalment artesanal i demana una gran dedicació.
Per allí on despunta l'espàrrec, s'enretira la terra amb les mans i es descobreix l'espàrrec. Es trenca amb prou cura per no malmetre la mota i el forat es torna a tapar ràpidament amb terra per tal de protegir els espàrrecs que encara no són a punt per collir.

 

Fer manats

esparrecs manat Un cop feta la collita, cal triar els espàrrecs per classes i gruix i fer-ne manats, "manadar" com diuen els pagesos de Gavà. En el moment de collir-los tenen una longitud màxima de 40 cm, pero es tallen i es deixen en uns 25 o 30 cm. Es netegen, es reten i se seleccionen pel color de la punta i pel gruix, fent un manat.
El manat no és res més que el feix d'espàrrecs que el pot agafar amb una mà, que en el cas dels blancs acostuma a ser una dotzena. Perquè surti uniforme, s'utilitza un motlle que permet donar-li forma, lligar-lo i tallar els espàrrecs per la base per igualar-los. Temps enrere es lligaven amb espart, que es va substituir per la ràfia i, aquesta, per la cinta de plàstic. Acabat, el manat pot arribar a pesar més d'un quilo.