Viure als marges

VIURE ALS MARGES

 

L'Arxiu de Gavà i el Museu de Gavà proposen un viatge per més d'un centenar de fotografies, que testimonien el creixement de la ciutat en els seus límits, i com es viu aquest espai a partir d'instants de la gent que els habita.

Una mirada a Gavà des dels seus marges.

L’exposició romandrà oberta fins al 22 gener de 2023 al Museu de Gavà.

 1. INDÚSTRIA, IMMIGRACIÓ, I TRANSFORMACIÓ 

A Gavà, com en moltes poblacions catalanes, l'abandonament de l'autarquia franquista a l'inici de la dècada dels seixanta va marcar una nova època. S'activa l'economia, augmenten les rendes salarials i la capacitat adquisitiva i es produeix una arribada massiva d'immigrants procedents majoritàriament del sud d'Espanya. El 1965 Gavà tenia 20.145 habitants, 13.285 més que l'any 1950. En tan sols quinze anys va triplicar la seva població i la xifra va augmentar fins a assolir els 34.774 el 1985. Un augment tan considerable en un període tan curt havia de tenir forçosament repercussions sobre la fesomia social i urbana de la població.

En aquesta època, el delta oriental acollia en només set municipis, entre ells Gavà, el 76% de la població total de la comarca, a causa d'una expansió industrial molt localitzada: Gavà era un dels nuclis principals, amb 8.400 treballadors (el 14,64% del total comarcal d'actius).

Així, la indústria a Gavà funcionava a ple rendiment: Companyia Roca Radiadors, Manufactures Serra i Balet, Societat General d'Hules, les bòbiles, Formo S.A., Cerdans, Mobles CEL, Complements Sanitaris, Resco, etc. L'any 1963 es va emprendre l'ordenació urbanística del sector amb l'aprovació del Pla Parcial de la Zona Gran Indústria amb el qual va augmentar l'oferta de sòl industrial. L'any següent, Gavà va esdevenir la segona ciutat de tot el Baix Llobregat amb el percentatge més alt de població ocupada en el sector industrial, només superada per Cornellà de Llobregat.

Algunes d'aquestes indústries radicaven al nucli urbà, i en el futur, un cop van desaparèixer o es van traslladar, els seus terrenys esdevingueren espais urbanitzables.

Atès el creixement de la Companyia Roca i la incapacitat de Gavà i Viladecans per absorbir els nouvinguts d'altres regions, l'any 1960 l'empresa va decidir edificar un grup de pisos que es coneixen com a Poblat Roca.

La dècada dels seixanta s'inicia amb l'aprovació de la "Ley de ordenación urbana de Barcelona y su comarca", que per primer cop subordinava la planificació urbanística local a l'aprovació superior. Fou en aquesta època quan es va planificar l'expansió urbana cap a l'oest, amb la conformació de tres grans avingudes: el passeig de Joan Maragall, l'avinguda Diagonal i l'avinguda de Joan Carles I, aquesta com a variant de la carretera de Begues. Si la primera representava una operació d'ompliment urbà per connectar les Colomeres i les Panes, la segona creava un nucli capdavanter nou de creixement, i la darrera ampliava i marcava un nou llindar en creixement de les dècades vinents.

 

 2. ELS AFORES 

Entre els segles XVII i XIX el creixement urbà de Gavà anirà evolucionant d’una xarxa repartida de ravals (de la Palla, Calders, cal Fuentes, Molins i del Todo) als primers eixamples planificats (part dels terrenys de la finca dels Lluch o els primers trams de la Rambla). En la primera meitat del segle XX el nucli urbà de Gavà es comença a expandir cap al sud i l’est a causa del desviament de la riera de Sant Llorenç. Allà s’hi conformen els barris dels rierals, la Barceloneta i l’ompliment urbà al voltant del carrer d’Artur Costa.

 

També segueix creixent per la part nord-oest (les Colomeres) amb una estructura ortogonal amb carrers regulars i cruïlles amb xamfrà que el diferenciaran força del nucli antic. És ja un urbanisme planificat tal com mostren els projectes dels anys trenta.

 

La guerra i la immediata postguerra van significar una aturada en el creixement urbanístic local, que no es reprendrà fins a la dècada dels cinquanta, en les acaballes d’un llarg període d’estancament demogràfic i econòmic. A més, es reprengué el fenomen del desplaçament cap a la perifèria de la població arribada a Barcelona, que ja s’havia donat als anys vint i trenta. Gavà, aleshores amb una elevada oferta de sòl urbà i industrial, esdevingué una vàlvula d’escapament idònia.

 

L’any 1945 Gavà presentava un nucli amb una base recolzada a la carretera i que s’estenia cap al nord amb les Colomeres, barri que s’anava eixamplant. Hi destacava la promoció pública d’habitatges protegits que urbanitzà els carrers de Pau Claris, Verge dels Dolors i plaça Interior. Aquest mateix any, la Societat General d’Aigües de Barcelona comprà els terrenys de l’Antic American Lake, que s’urbanitzà entre els anys 1950 i 1954. A l’altra banda de la riera de les Parets, a redós de la fàbrica Manufactures Serra i Balet, s’hi anava consolidant el barri de les Panes.

 

La dècada dels cinquanta marcà l’inici de la construcció dels blocs de pisos. El 1954 es construïren els anomenats pisos de la Formo, al capdamunt de la Rambla, i el 1957 els pisos de Santa Teresa, conjunt de blocs aïllats promoguts per l’Obra Sindical del Hogar, a l’extrem oest del nucli urbà.

 

Tanmateix, i en un context sostingut de creixement, els límits del poble edificat esdevindran la perifèria de la perifèria, un espai rústic que acollirà aquells que, tot i disposar de  feina, no troben un habitatge digne on viure amb la seva família.

 

Els afores esdevindran, per primer cop, un espai habitat al marge de la dinàmica urbana que conviurà, amb les precarietats que això comporta, amb la normalitat d’aquesta.

 

 3. VIURE ALS MARGES 

L'arribada massiva de treballadors, majoritàriament industrials, es trobà amb un poble que no podia satisfer la demanda d'habitatge que això comportava. Molts dels nouvinguts a Gavà a partir de mitjans dels cinquanta s'instal·laren en habitatges atapeïts de parents que havien arribat abans i que ja estaven establerts, rellogats o en pensions, a l'espera d'estabilitzar la seva situació i trobar un habitatge digne.

 

Altres, però, hagueren d'establir-se en coves i barraques, en espais perifèrics com ara el camí de la Sentiu, el torrent del Calamot, l'encreuament de la carretera de Begues amb el camí de can Tries o els besants de can Tintorer. S'hi construïren habitatges precaris que, ni de bon tros, reunien les condicions necessàries per viure-hi.

 

Des de mitjans dels cinquanta i durant els seixanta es van configurant, fora de la trama urbana, els barris de can Tries i ca n’Espinós. Es parcel·len els terrenys propers a les masies i els nous propietaris van construint-s’hi habitatge a poc a poc en un entorn de carrers plens de fang, manca de llum i d'aigua potable, a més de l'aïllament del nucli urbà.

 

Els aiguats de la tardor de 1962, al marge de les dimensions extraordinàriament intenses i de provocar inundacions de grans proporcions, van posar en evidència la desídia de les autoritats locals i supralocals en aquesta ocupació irregular del territori i d'haver-se permès l'edificació, en alguns casos, en àrees fàcilment inundables.

 

Al marge que es tallessin alguns subministraments de llum i aigua, i que alguns trams de carretera restessin incomunicats, el fenomen, afortunadament, no ocasionà víctimes mortals. Així i tot, hi hagué zones greument afectades, com el torrent Bergelit i el torrent del Calamot, on la concentració d'habitatges precaris en va patir greument els efectes. Les grans pluges van malmetre les coves i van arrossegar les barraques, deixant sense aixopluc totes les famílies que hi vivien.

 

En un primer moment, s'allotjaren els damnificats a l'antic casalot de can Pere Bori en estances separades per peces de roba i amb molt poc espai. S'hi van estar un any fins que l'Ajuntament de Gavà va fer construir uns barracons més enllà del carrer de Santa Teresa, els quals foren anomenats popularment les Casitas de San Rafael, que els permeteren refer la seva vida. Els hi van dir que allò era provisional, però s'hi van estar onze anys. Les habitacions es dividien amb cortines i hi havia gent que llogava habitacions. Com que aquesta situació no es podia mantenir, el Ministerio de la Vivienda es va fer càrrec de la construcció de blocs de pisos a les Ferreres per reallotjar-los. L'any 1974 es van enderrocar les Casitas i es van lliurar els contractes dels nous pisos.

 

A la Masia de can Pere Bori hi seguiren vivint famílies en unes condicions cada cop pitjors, fins que fou enderrocada el setembre de 1973.

 

 4. PERIFÈRIA CONSTRUÏDA 

Als anys seixanta, l'expansió de les Colomeres va ser quasi definitiva, amb les característiques cases unifamiliars, sovint fetes pels mateixos propietaris (autoconstrucció). El 1965, en el nou eix configurat pel passeig de Joan Maragall, s'edificaren els pisos de la Cyrsa (nom de la promotora), que marcaren l'inici de l'operació de sutura urbana entre les Panes i les Colomeres. Un any després començà la prolongació del carrer de Salamanca, encaixonat entre la carretera i la via del tren.

 

A mitjans de la dècada encara quedava una important operació d'ompliment urbà per fer: la del quadrant nord-est, entre la carretera de Begues i la riera de Sant Llorenç. Un cop aprovat el corresponent pla parcial, el 1967 comença a construir-se el barri de can Tintorer en la zona enclotada situada al costat de la riera amb una retícula de carrers regulars i una tipologia de casetes unifamiliars —el pla parcial havia estat impugnat i anul·lat, i la planificació urbanística fou inexistent fins al 1978. Dos anys després s'edificà el polígon dels pisos Vimo, l'actual barri d'Ausiàs Marc, que omplia l'espai existent entre el nucli consolidat de les Panes i l'avinguda de Joan Carles I.

 

Als setanta s'exhaurí l'expansió cap al nord-est, amb la construcció, l'any 1972, de la segona fase de can Tintorer (polígons de blocs d'edificis) sobre una topografia més elevada, i una actuació de més envergadura als voltants de la plaça de Catalunya (1979) i can Pere Bori (1980). Aquest barri concretà l'ocupació del sector est de Gavà fins al límit amb Viladecans. Alhora, el creixement urbanístic anava ocupant espais interiors del nucli urbà ja conformat, com el solar de la Boada, sota de la plaça de l'Església, on l'any 1971 començà una promoció, en forma de blocs aïllats, de la immobiliària sorgida del Congrés Eucarístic de Barcelona (barri/pisos del Congrés). A finals dels vuitanta hi haurà una operació semblant, però amb habitatges adossats, en el solar que ocupava la fàbrica Serra i Balet. De la mateixa manera, fins a arribar als inicis de la dècada dels vuitanta, s'ocuparen altres espais marginals a les Ferreres i al carrer de Salamanca.

 

La creació de l'Entitat Municipal Metropolitana l'any 1974 i l'aprovació de la Ley del Suelo de 1975 determinaren la redacció del Plan General Metropolitano, que s'aprovà un any després, on es considerava totes les zones consolidades com a sòl urbà i en altres s'aplicava el règim urbanístic de sòl urbanitzable i l'obligació de redactar un nou planejament parcial.

 

A la dècada següent, l'expansió se centrarà bàsicament a completar la xarxa urbana per ponent i la perifèria anava quedant cada cop més difusa en el creixement urbà de Gavà.

 

 5. MANCANCES I REIVINDICACIÓ 
El creixement demogràfic i urbanístic accelerat de la població, amb la consegüent transformació física i social que va comportar, va tenir com a conseqüència un desplegament urbà ple de carències en manteniment, serveis, escoles i atenció sanitària.

Els anys setanta es caracteritzaran pels moviments de resistència al franquisme com els estudiantils (comitès del curs 1972-73), ecologistes (contra l'abocador del Garraf), obreres (vagues a Cerdans i Roca) i, sobretot, veïnals, que davant les mancances de planificació urbanística i de serveis bàsics s'organitzen i mobilitzen per reivindicar solucions.

L'any 1975 els veïns de can Tries, davant la manca total de serveis, decideixen presentar un pla parcial i convertir-se ells mateixos en urbanitzadors. El pla s'aprova l'any 1979 i es valora en 50 milions de pessetes. Primer vingué el clavegueram i després, la llum i l'aigua. L'associació de veïns actuà com a portaveu i dinamitzadora del projecte.

El moviment veïnal surt a la llum l'any 1976 amb la creació de l'Associació de Veïns Eramprunyà, l'àmbit de la qual abasta tot el municipi. El 1977, en el si de l’associació s'hi constituïren les comissions de les Colomeres, can Tries i can Tintorer. Aquest mateix any, el moviment veïnal, secundat per més d'una vintena d'organitzacions polítiques i socials locals, va promoure una manifestació per reivindicar la Torre dels Lluch com a casal de cultura.

El creixement demogràfic va produir un augment considerable de la població infantil i això va representar una manca d'equipaments escolars que l'any 1962 va deixar sense escolaritzar més de cinc-cents nens i nenes a la població.
El col·legi Salvador Lluch, l'única escola pública de Gavà, es va quedar petita i es va posar en funcionament l'escola parroquial Àngela Roca (1964), edificada en terrenys de la parròquia de Santa Teresa, a tocar de les Casitas. Van sorgir, per iniciativa privada, les acadèmies Núria (1965) i Santo Ángel (1967) i es va crear un nou centre públic, el col·legi Jacme March (1972). A mitjans dels setanta entraran en funcionament el col·legi públic Joan Salamero i el Maria Felip, d'educació especial.
Amb tot, Gavà disposa ja d'un centre d'educació secundària (Nuestra Señora de Brugués) on es poden cursar estudis superiors i un d'ensenyament professional amb prestigi (Escola del Treball de Gavà), ja que la creixent implantació industrial fa necessària una formació professional de qualitat.
L'any 1975 l'Ajuntament compra uns terrenys al costat de la riera de Sant Llorenç i els cedeix a l'Instituto Nacional de Previsión perquè hi construeixi el que ha de ser el primer ambulatori de Gavà.

 

 6. FOTOGRAFIAR LA TRANSFORMACIÓ 

La creació de l’Agrupació Fotogràfica Gavà l’any 1951 va ser el desencadenant perquè tota una sèrie de socis aficionats a la fotografia emprenguessin la tasca de documentar el seu entorn més immediat, molt sovint sense ser-ne conscients, en la recerca de la imatge guanyadora dels successius concursos que convocava l’entitat.

Els anys seixanta van significar una renovació del llenguatge fotogràfic, que va tendir a allunyar-se del “salonisme” per acostar-se la realitat. A la Fotogràfica s’hi incorporen nous membres, sense renunciar a tenir presència a les exhibicions i a competir. Se sentien més propers a la Nova Avantguarda i a la fotografia humanista. Aquesta nova generació reivindicava una manera diferent d’aproximar-se a la fotografia com a vehicle d’expressió creativa: Francesc Català, Joan Mitjans, Pere Marrugat o Secundí Roca en seran els principals representants. Els va caracteritzar una sensibilitat especial a l’hora d’endinsar-se en aquest nou món que es configurava als marges del Gavà tradicional. Els seus reportatges permeten acostar-nos al dia a dia d’uns gavanencs que van portar, durant una bona colla d’anys, una vida, en alguns aspectes, no gaire diferent de la d’un camp de refugiats.

Tots ells van utilitzar en els seus treballs fotogràfics el blanc i negre com a mitjà d’expressió. Ells mateixos revelaven els carrets i feien les còpies dels negatius.

D’altra banda, cal esmentar dos fotògrafs de característiques ben diferents, però que, a partir del reportatge gràfic, van treballar en la mateixa direcció que els anteriors: Jordi Vaghi i Jaume Muns.

Jordi Vaghi va exercir professionalment la fotografia social i va fer reportatges per encàrrec de nombrosos esdeveniments oficials i socials al llarg de la seva dilatada trajectòria. La creació del periòdic Brugués el juny de 1958 li va obrir el camí a la documentació gràfica. La nova publicació oferia molt espai a la fotografia, ja que la feia més propera i atractiva.

Jaume Muns, amb un fort compromís personal, va dirigir la seva mirada al món obrer i el seu àmbit d’acció van ser les lluites socials a Barcelona i al Delta del Llobregat. Del seu treball cal destacar-ne els reportatges fotogràfics de les manifestacions veïnals i obreres  de la dècada dels setanta a favor d’unes millors condicions de vida i de treball.

Aquests fotògrafs ens van obrir una finestra al Gavà dels anys seixanta i setanta i el seu treball traça una memòria gràfica inestimable de la societat gavanenca d’aquells anys. Són uns documents històrics imprescindibles per interpretar els canvis accelerats, i en alguns aspectes traumàtics, que va viure Gavà en un dels períodes més transformadors del nostre passat.

 

 CRÈDITS 

Idea, coordinació, producció i muntatge

Museu de Gavà i Arxiu Municipal de Gavà

Guió, documentació i textos

Benet Solina

Grafisme i comunicació

Mireia Forasté

Correcció de textos

Servei Local de Català de Gavà

Impressió de lones

Publiservei SL

Impressió d’Imatges i cartel·les

Copisteria PNG Pelegrin

Fotografies

Arxiu Municipal de Gavà

Col·leccions:

Vicente Fernández, Maria Jardí, Gregorio Lagunas, Sociedad General de Hules S.A., família Colomé Aragonès, família Sanchez Almirall, Giralt i Carbonell S.A., Complementos Sanitarios, S.A., Esther Prunera, David Achell, Miquel Sans, Miquel Caldú, Lluís Navarro, Fermín Navarro, Carme López, Rosa Bosch, Jaume Muns, Antonia Pérez, Ana Zapata, Jordi Roca, Antonia Pérez, Associació Veïnal del Centre, Montserrat Pujals, família Solina Garcia, família Peñarrocha Marrugat, Ramon Barrufet i família Teixidó Coll.

Fons:

Francesc Català, Joan Mitjans, Pere Marrugat, Jordi Vaghi,  Antoni Tarrida i Vicenç Agustí.